Caràcter, verdor i excel·lència.
La nostra essència.

Nius de vida

Al terreny, el seu bancal preferit era el dels olivers més grans, centenaris, mil·lenaris o qui sap quants anys tenen.

Li agradava aquell bancal perquè els troncs eren gruixuts i podia pujar-hi fàcilment per veure-ho tot des d’una altra perspectiva, tocant el cel.
I també perquè, en tractar-se d’una fondalada, estava ple de vida i acollia una gran varietat d’aus, la seva debilitat.

Entre tots els ocells, el seu preferit era el mallerenga blava. Pels seus colors d’oli i cel, el cant encisador, el vol àgil i l’equilibri impossible entre branca i branca.
Ella, quan pujava als olivers, jugava a ser mallerenga, fent acrobàcies per les branques i salts tot agitant els braços per aixecar el vol.
Li agradava observar-les i aprendre’n; les mallerengues coneixien bé el terreny: rierols, basses i tolls, els troncs més vells per fer niu, els horts, els camps amb gra i fruits... I també el cobert on la família esmorzava: el racó de les molles. Ella, la petita de casa, tenia el costum d’escampar més molles de les necessàries i així, de lluny i amagada darrere d’un marge, podia contemplar el magnífic ball de les mallerengues.

També li fascinaven els nius dels troncs d’olivera, entapissats amb molsa. Sempre que trobava un mantell de molsa, s’estirava panxa enlaire i deixava volar la ment. Després, arraulida, imitava el cant de la mallerenga i ho feia tan bé que els pollets li responien des del niu, famèlics.
També observava els seus primers vols erràtics. I sempre patia pel caganer, l’últim de la niuada, el menys espavilat, i li portava cucs i erugues. A un d’ells li va costar especialment i es va dedicar a cuidar-lo en cos i ànima.
L’observava, l’alimentava i fins i tot li va construir una caixa niu amb un llit de molsa d’alt confort.
I li va posar nom: Blaveta.

Tenien tanta complicitat que Blaveta s’acostava a ella sense por i se li asseia a la falda. Tot eren piulades de complicitat i alegria, carícies i dolcesa. Eren niu. Eren amor.

El temps va passar volant. El diminut mallerenga va créixer i va aixecar el vol.
I ella també. El seu esperit inquiet i curiós la va empènyer a veure món, lluny de la seva terra estimada. A la seva maleta sempre hi duia una ampolla d’oli i una caixa niu que ella mateixa construïa. De fet, quan triava un lloc per viure sempre mirava on situaria la caixa niu per poder-la veure des de la seva finestra.
I on faria caure les molles. I així, anava omplint el món de caixes niu, de molles, d’aus i d’alegria.

El viatge continua. I tot torna. A casa, a la plaça, a la font, al terreny, a les caixes niu, als molls, a la llesca de pa, a cada gota d’oli.

Un oli que és aroma, esmorzar al camp, horitzó, les molles d’un instant, el vol de la mallerenga, alegria, amor.

És niu. És ella.

Autor — Joan Bonmatí